El conflicte entre els dos nacionalismes ha anat a tot drap almenys des de la Primera Guerra Mundial. El 1945 cap dels dos estava disposat a concedir cap legitimitat a l'altre; els nacionalistes àrabs consideraven els sionistes com intrusos sense drets legítims, i aquests últims pensaven que tot el territori de Palestina havia de ser la "llar nacional jueva". Els britànics, que eren els què manaven allà, xerraven sens fi, però en general gairebé tots els afectats i la majoria dels analistes s'inclinaven una mica més del costat dels àrabs que del dels sionistes.

En el debat polític mundial de 1945-47, els àrabs estaven en una situació feble. Molts dirigents àrabs (i en particular el gran Mufti de Jerusalem) s'havien alineat al costat de les potències de l'Eix. Els sionistes contaven amb l'avantatge del sentiment de culpa europeu per l'extermini nazi dels jueus. La Unió Soviètica volia veure els britànics fora de l'Orient Mitjà, i el mateix succeïa de fet amb els Estats Units (encara que no ho deien). En tot cas, els britànics havien iniciat una retirada general, no només de Palestina sinó igualment de Grècia i Turquia.

Així doncs, quan els britànics van anunciar que renunciaven al protectorat, les Nacions Unides van votar aclaparadorament per la partició del territori; només els Estats àrabs i pocs més es van oposar a aquesta resolució. Els sionistes van acceptar de mal grat la partició (amb aquelles insensates fronteres inicials), pensant que l'essencial era tenir un Estat, qualsevol Estat, des del qual poder plantejar més endavant les seves reivindicacions. Aquella decisió es va revelar molt murri des del punt de vista polític; quan es va declarar la independència el 15 de maig de 1948, els Estats Units i la Unió Soviètica van competir per veure qui era el primer a reconèixer la independència.

Els Estats àrabs, en absència d'un moviment nacionalista palestí en marxa, van decidir llançar-se a una guerra que van perdre, i les fronteres es van desplaçar en benefici de l'Estat independent d'Israel. Jordània i Egipte es van annexionar les porcions de territori que Israel no controlava. Com és sabut, van haver-hi encara unes altres dues guerres entre Israel i els Estats àrabs, el 1967 i 1973, al cap de les quals Israel s'havia fet amb el control de Cisjordània i la franja de Gaza, respectivament (conquerint a més a més el Sinaí i els alts del Golan). L'Organització d'Alliberament de Palestina, encarnació organitzativa del nacionalisme palestí, es va fundar el 1964, però no va cobrar importància fins la guerra de 1967. Yasser Arafat es va convertir en el seu líder màxim el 1969.

La primera interrupció en les hostilitats va ser l’Acord de Camp David del 1978 entre Egipte i Israel, que va conduir a un tractat de pau i a la devolució del Sinaí a Egipte. Va ser el començament d'una nova fase de la lluita entre els dos nacionalismes. Des del 1945 fins el 1978, ambdues parts manifestaven una posició absolutista. Els israelians argumentaven, com en aquella famosa frase de Golda Meir, que no existia res al que es pogués anomenar Palestina (o que en tot cas es tractava d’una part de Jordània). En conseqüència, no hi havia cap Estat palestí que situar a la zona que havia estat sota el mandat britànic. I la declaració fundacional de la OAP rebutjava el dret a l'existència de l'Estat d'Israel.

El període entre 1978 i 2000 va ser el temps dels "moderats" -això és, d'aquells que per ambdues parts proclamaven que era possible un compromís, que hi podia haver allà dos Estats en pau-. Per descomptat, cada bàndol esperava que fos l'altra part la què fes majors concessions, però almenys els líders de l'una i l'altra part (la majoria d'ells), amb el suport de les seves poblacions (o almenys de gran part de les seves poblacions) parlaven de pau. El moment àlgid d'aquest període va ser el dels acords d'Oslo. Evidentment, hi havia qui, en l'un i l'altre bàndol, els rebutjaven, fins i tot absolutament i amb violència; però les principals potències mundials i probablement la majoria dels israelians i palestins pensaven que Oslo podia funcionar, i més o menys volien que funcionés.

No va ser així. Tots caminen enfeinats aquests dies donant la culpa a uns o altres. Els malvats principals són Ariel Sharon i Yasser Arafat, però parlant francament, a qui importa? Ja que després d'Oslo el que va venir va ser la guerra actual. El govern i les forces armades israelianes entren a les àrees palestines i fan allà el què creuen justificat; com són militarment més forts que els palestins, poden infligir-los mals considerables. Els palestins, més febles, es llancen a operacions suïcides. I no sembla detectar-se ni el menor signe que això pugui tenir fi en un pròxim futur.

I també està canviant el vocabulari de tot el món. El Likud acaba de dir públicament el que tots sabíem que pensava en privat: que mai hi haurà un Estat palestí. I part dels activistes palestins estan tornant a les consignes de "mort als jueus!". Pel que fa al món exterior, també s'està produint una modificació notable. En el període 1945-1978, al món occidental, el suport a Israel es localitzava en gran mesura a l'esquerra del centre (on es trobaven igualment la majoria de jueus del món). La dreta tendia a ser pro-àrab, sovint simplement per l'herència antisemita rebuda. A partir del 1978, més o menys, les coses van començar a canviar. El camp pro-israelià es va anar desplaçant cap a la dreta del centre (fins i tot cap a l'extrema dreta), com ho feien igualment els jueus de tot el món i el propi Israel, mentre que l'esquerra del centre, a escala mundial, es desplaçava cap a una simpatia cada vegada major per la causa palestina.

Des que pel que sembla hem entrat en un període de guerra incessant i sense límits a Israel/Palestina, els ànims estan inflamats. El que en altres temps eren opinions insultantment extremistes s'estan fent ara el pa de cada dia. La tolerància limitada en cadascun dels camps "moderats" o " pacifistes", que hi havia florit una miqueta després del 1978, sembla ara haver estat escombrada per la violència de 2001-2002, tant a Israel com a la resta del món. I la lluita sembla anar estenent-se des d'aquella regió cap a confrontacions cada cop més terribles entre els què els recolzen a la resta del món.

Els què tenen el valor i la intel·ligència de defensar, àdhuc enmig d'una baralla cada vegada més bruta, la solució dels dos Estats, dos Estats d'igual tenor legal si fa no fa a les fronteres del 1967, són cada cop menys i pitjor tractats a tot arreu. Els Estats Units, combatent als seus propis dimonis, han abandonat qualsevol pretensió real d'equanimitat, i s'està assegurant que cap altre pugui ocupar el seu paper.

El perill a curt termini està als falcons israelians. Tenen els canons (i les armes nuclears) i el 99% del suport nord-americà. Però a mitjà termini les amenaces es reparteixen per igual per a tots, i ningú queda lliure d'elles, ni els israelians, ni els palestins, ni els jueus, ni els àrabs, ni els propis nord-americans. I no oblidem que aviat pot haver-hi qui empri armes nuclears tàctiques.

Immanuel Wallerstein (15 de maig de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).